Ja de menut, Dalí es considerava el monarca absolut de la casa. Els seus pares l’adoraven, no trobaven res que fos prou bo per a ell. Un dia de reis van regalar-li un vestit reial enlluernador, una corona d’or amb grans topazis i una capa d’ermini; des d’aquell moment va viure gairebé constantment abillat amb aquella disfressa. Quan les minyones enfeinades el treien de la cuina, quantes vegades es va quedar palplantat a l’obscur passadís, abillat amb els seus instruments reials, en una mà el ceptre i a l’altra els espolsadors, tremolant de ràbia i amb un desig irresistible de fuetejar de ferm aquelles noies! Ja en aquella època Dalí adorava tres coses: la debilitat, la vellesa i el luxe. Però, per damunt d’aquestes tres representacions del jo, dominava el «sentiment imperialista de solitud absoluta», cada vegada més poderós, i sempre acompanyat d’aquest altre sentiment que li havia de servir de marc, el seu ritu, per dir-ho així –el sentiment d’altura, del cim. 

Il·lustració: Kiku Lorenzo Divins